Avui tocava Ferranada el que suposava, implícitament, tota una sèrie de característiques: llarg quilometratge, dures pujades, alta possibilitat de pèrdua i un constant i incisiu remor de la colla sobre les característiques del circuit.
Amb el temps s’ha demostrat que en Ferran ha anat millorant en el disseny del circuits. S’ha passat de l’aventura pura i dura (vet aquí la fama) a una bona planificació amb poques equivocacions.
La sortida causava pavor entre els assistents però el morbo de saber que ens havia preparat en Ferran ha portat a reunir-nos un total de 9 beteterus: Jaume, Xavi, Carles, Joan, Pitu, Sergi, Marcos, Jordi Gil i Ferran.
La primera part del circuit era relativament fàcil. Es tractava d’anar fins a Olzinelles per camins i corriols. Bufar i fer ampolles!!. A la segona part residia la trampa d’en Ferran: pujades intenses i sostingudes de fins al 25% ens alçaren fins al Montnegre. Com s’ha patit!!! Més d’un s’ha recordat d’en Ferran!!!. La baixada per un camí (GR5) pedregós, d’una enorme dificultat ens ha dut fins a Sant Iscle de Vallalta on hem esmorzat. Començava a fer calor i les cames patien un esforç intens. El següent tram ens ha portat fins Arenys de Munt per una pujada curta però intensa, que a més d’un se li ha fet eterna. A partir d’aquí planejar pel costat del mar fins a Mataró. Quanta gent hi havia a la platja!! Fins i tot a la nudista on hem pogut admirar uns bells paisatges format per muntanyes rodones grans i petites i boscos, alguns talats i d’altres amb tota la seva vegetació. Malgrat l’exuberància, alguns membres només veien els pals, i bastons dels homes. Deia un filòsof que la “mirada es dirigeix cap allò que desitges”.
La intenció era banyar-se a la platja, preferentment a la nudista, però la presa d’en Carles per arribar a casa (imagineu-vos com es posaria la seva dona si diu que arriba tard al dinar familiar per què s’estava banyant en una platja nudista!!!), i la manca de lloc a la sorra on deixar la BTT, ens ha fet desistir.
A partir de Mataró hem anat per la riera d’Argentona i per la riera de Dosrius. Sorra, calor, pesadesa a les cames, ganes d’arribar a casa...., anaven minvant el nostra estat anímic. Però calia continuar!!! Som els Trencacames i no pas un grup de globeros!!!!.
Pugem el Corredor i ens anem a Vilamajor. Ufff!!! Menys mal per què ja començàvem a estar desfets.
Si voleu descarregau-vos el track cliqueu
aquí
