ELS TRENCACAMES: 06/01/2009

Després del meu darrer dia de feina abans de les vacances i amb 40 piscines al migdia, afrontava la Ratpenat sense massa convicció. Estat anímic que Pitu compartia i més quan li hi vaig comunicar que tota la tarda havia estat plovent a la zona de Roses. Sort que ens acompanyava en Jordi Gil (l'home que posa seny a les dificultats) el qual no ens va donar cap oportunitat de canviar d'opinió. Anàvem cap a Roses si o si (després de l'accident en Jordi tenia "mono" de BTT i ningú el faria canviar d'opinió).
Eren les 21:30 quan ens dirigíem cap a Roses per l'autopista. Una conversa distesa, amigable entre companys d'aventures va comportar que en un tres o no res estiguessim a Roses. Aparcàrem i ens trobem amb un bon amic meu, en Quim, el qual, mogut per l'aventura i l'instint de superació va afegir-se amb nosaltres.
El primer cop de vista em va suposar una enorme decepció. La "paradeta" muntada per l'organització era molt senzilla, simple, potser massa fins i tot. Es trobava ple de beteterus, entre ells la nostra colla: en Carles, Xavi, Jaume, Joan, Jordi (Kulajy), Aleix, Anna, i en Sergi encapçalant una nutrida representació dels nostres amics i companys Fum&nyam. Era un nombrós grup, possiblement el més nombrós de tots.
Un maillot, informació turística de la zona i altres paperoris era el continghut de la bossa que l'organització ens va facilitar.
Com encara sobre temps, aprofitem i anem a fer un xupito de vodka a un bar proper. L'excusa era per treure's el fred en una nit tropical. La realitat era despertar-te dels patimens que cada cop estaven més aprop.
Per què jo no tenia por de la ruta, ni dels quilòmetres, ni tant sols del ritme. Jo tenia por a la son. Sabia que no arribaria a casa abans de les dues del migdia i això se'n feia molt, però que molt llarg.
A un quart d'1 iniciem la ruta. Espectacular veure aquestes hores de la nit 150 bojos amb llanteners per tots llocs fent BTT. Els borratxos, les velles, les ties bones,els conductors... tothom ens mirava. Èrem el centre d'atenció i amb donava goig.

100 metres, escassament 100 metres var ser la distància que va durar l'Scott Genius d'en Joan. Un embornal de 10 cm fou el causant que l'eix que subjecta l'esmortidor del darrera es tranqués. No hi havia cap solució i menys quan els que donaven suport al Joan erem tres negats en el món de la mecànica. Les úniques paraules que vaig poder articular foren: ho sento Joan però avui dormiràs al teu llit. Ostres!!!! va donar-me una ràbia. Imagineu-vos que espereu un regal i quan te'l donen es trenca. Dóna ràbia, molta ràbia.
Vam estar 10 minuts amb el Joan mentre el pilot no s'aturava. Varem fer un enorme esforç per poder-los agafar. Finalment ho vam aconseguir en una de les llargues, interminables, inhumanes aturades que van fer. Amb criteri, l'organització realitzava aturades tècniques per què els beteterus es reajuntessin. La diferència entre el primer i el darrer podia ser de mitja hora. Massa temps. Molt de temps. Organització: cerqueu solucions i tindreu la marxa pefecte.
Si, si, dic perfecte per què l'organització ha estat perfecte. Després de l'ensurt de veure la guigueta que havien muntat al principi, al llarg de la nit m'he donat compte que l'organització ha estat perfecte i precisa.
La pena era no poder comtemplar el paisatge que s'obria davant dels meus ulls. Era de nit!!! Però s'intuïa la presència del mar amb l'olor marina, la fressa de l'onatge i la sol·litut que t'acompanyava si et quedaves sol.
Primeras prova de foc: una pujada de tres quilòmetres, gens dura, però intensa per dues raons: me la vaig agafar com si fos el Tor de França i la nit no et permet tenir referència per tant no saps si et queda molt o poc, per tant mantenies el teu ritme fort a contracor. Les conseqüències foren clares: cansament, cansament i cansament.

Arrivem a Cadaqués rebut per la policia local. Quina bona organització!!! Ens van fer l'acompanyament pel mig del pobloe. Tornem a tenir les cares de sorpresa, els aplaudiments des de les balconades, els nois amb aptituds xulesques per impressionar a les xicotes i la sol·litut, el mar i l'olor.
Avituallament de fruita i beguida. Aquí potser vaig trobar a faltar un menjar sòlid. Finalment carretera i cap al Cap de Creus. Arribo a les 5:00 hores aproximadament. Ens diuen que el Sol surt a les 5:40. Penso- tant sols són 40', el temps passa ràpid- tant ràpid com el vent que bufava que va provocar refredat i abrigades multiples amb al cerca del lloc on no bufés el vent, el maleït vent.
El Sol no volia sortir. La claror era total però el Sol no volia sortir. No en tenia ganes, havia tingut una llarga nit i no volia sortir. Al final, a les 6:10 es va mostrar amb tota la seva majestuositat. Un rogenc color ens va invair i l'admiració per l'astre rei es va mostrar a les cares de tots els assistents. Una espectacle que per si sol ja justificava l'esforç.
Fou en aquest precís moment quan m'assabento que en Quim ja està a Roses. Va decidir agafar pel dret i plegar. No fou l'únic, els vehicles de l'organització anaven plens de derrotats.
La tornada es presentava fàcil. Havia memoritzat totes les pujades i baixades fins a Cadaqués. Fàcil però dificultóps atès que els meves cames estaven agarrotades i sense ganes d'obeir al meu cervell. Però s'havia de fer.
El món es va caure al meus peus i no sabia com agafar-lo. Sorpresivament l'organització no eens retornar per la carretera sinó per una camí (un Gr tinc entés). Un camí trencacames i demolidor. Em va destrossar. Em va humiliar. El vaig avorrir. Quan vaig veure Cadaqués el cor en bategava més i millor. Les forces van tornar. L'il·lusió va tronar a ser la meva companya.
Cadaqués 7:00 hores. I ara que fem? El vaixell que ens ha de portar fins a Roses arribava ales 9:00. Dues hores!!! I amb la son que porto. Que farem? Doncs una xocolata amb melindros que l'organització ens va fer. Visca l'organització!!!!.
Les bicicletes les portem fins a un pàrquing on un enorme trailer les carrega. Sembla ser que els vaixell no les admet.
Una petita becaina a la platja i p`renem el vaixell. L'aire marí trencant a la meva cara emulant la arxifamosa imatge de Titanic, van despertar-me. Una hora d'alegria pels meus ulls poden contemplar la magnífica costa brava que tenim. Els catalans ens hem de sentir orgullosos del que tenim, i la Costa Brava representa el nostra tarannà.
Roses. 10:00 hores. Moll dels pescador. Trailer. Recollida de BTT. Tornada a casa.

Dos detalls: Aleix, 12 anys, va ser el motiu d'orgull de tots els Trencacames. Ell havia fet el que intentavem la resta d'adults: acabar. Hi ho va fer juntament amb la seva mare i el seu oncle (com es nota que s'estimen!!!). Tanta la va ser la seva proesa que tv3 li va fer una entrevista.

Segon detall. Memoritzau aquesta data: PROPER DIJOUS ALES 10:15 AL CANAL 33 surt el reportatge de la Ratpenat amb participació dels Trencacames. Potser sortim a la TV. Jo almenys ho he intentat.

Si vols descarregar-te el track clica AQUÍ

Enorme desbandada aquest cap de setmana. S'anunciava una Ferranada i tothom ha fugit d'estudi. Només l'imperturbable Pitu i la incorporació d'última hora d'en Marcos, ha salvat la sortida d'avui. Tant si val!!!!
El dia presagiava calor, molta calor. Era el major dels nostres enemics. Sort que la ruta anava, en gran part, per la cara sud del massís del Montnegre. L'ombra de les muntanyes i sobretot dels arbres, dels enormes arbres, han aconseguit que la temuda calor no aparegués fins al final.

El fet d'anar callats (hem estat minuts i minuts callats sense dir ni mu!!!)ha provocar que assolissim una velocitat mitjana que ens ha dut a fer el circuit en poc més de dues hores.

El circuit era tot rally, amb molt poc desnivell i de ben fer. Total 40 quilòmetres per estirar les cames.L'anecdota és que hem esmorzat en el lloc on el Pitu es va trencar-se el barç. A estat un moment molt emotiu.