Les 3 valls

Hi ha dies que és millor no aixecar-se del llit. Hi ha dies que és millor no tenir certes amistats. Hi ha dies que ens enrecordem dels familiars d'un.
Avui tots ens em enrecordat del Ferran, un diminut personatge famós per les seves Ferranades. Avui s'ha superat. Avui ha estat odiat.

Tots sabíem el que avui tocava: una ferranada, per aquesta raó no han vingut els de sempre i han aparegut els desapareguts, o sigui,les màquines, els més forts, els que només apareixen quan saben que la ruta serà difícil, dura i complicada.

A les 7 del matí, en el lloc de sempre teníem en Santi Armengol un beteteru dedicat en cos i ànima a l'esport; en Miquel el nostre ultra maratonià; en Marcos o " el que tuvo retuvo"; els Selènics ( Jaume, Pitu, Joan i Sergi) o els que fan i desfan entrenant-se per la Selènica del 2009 i finalment l'enganyat Jordi Gil. Del Ferran millor no parlar.

Es tractava de fer les tres valls principals de la part del Montseny que correspon a Sant Pere de Vilamajor i Cànoves: la vall de Sant Elies, la vall del Samon i la Vallfornès. Tothom ho sabia però ningú s'ho pensava atès que es creia que es conectarien les valls per la seva capçalera, o sigui, per la seva pat alta-mitjana. El Ferran ens va enganyar.

La primera vall la van fer per la pedrera, font Borrell, els castanyers i l'ermita de Sant Elies. Un clàssic de 13 kilòmetres de pujada constant, sense massa duresa però exigent. Aquí pensàvem que aniríem fins a Santa Susanna. Com d'equivocats estàvem!!! El Ferran ens va fer pujar fins el Turó de la Cova. Pujada dura i exigent. Allà vam esmorçar.En Marcos ens va abandonar.



Tots pensàvem que baixaríem, ara si, fins a Santa Susanna i així va passar però enlloc del camí normal, el Ferran ens va fer baixar per Can tarrés i Vallmanya per tornar a pujar a Santa Susanna. Aquí, alguns, van començar a pensar que en Ferran no tocava. De Santa Susanna vam anar a la masia del Samon per iniciar la segona pujada dura del dia: fins el coll del Turó d'en Bessa. Set quilòmetres de pujada amb els darrers tres quilòmetres molt exigents. Sort que el paisatge era magnífic i increïble, amb fagedes (les quals perden les fulles a causa de la sequera) i una vista excepcional de la cara sud del Sui. Aquí les forces comencen a fallar. En Jordi Gil, el pobre Jordi que acabava d'arribar d'Escòcia, patia molt. El pobre anava enganyat però es comportà com un campió. En Miquel ens abandona.

Baixada per corriol i pel famós Mortirolo fins arribar a peu del Castanyer del Cuc. La segona enganyada començava. Tots, absolutament tots pensàvem que en Ferran ens portaria fins a la cua de l'embassament de Vallfornés.Com d'equivocats estàvem!!!. El molt cabró ens va fer pujar un altre cop fins a Palestrins. Les forces mancàven, les pujades dures i en Jordi Gil que llença la tovallola i ens abandona. Tots teníem un record a la nostra ment pel Ferran, un record gens bo.

De Palestrins tornem al mateix lloc on vam començar la pujada després de passar per Sant Salvador, la tercera ermita de la ruta (i per que es diu les tres valls i no pas les tres ermites? Secrets del Ferran)i per Can Cuc ara reconvertit en un hotel de luxe. Ara si baixem pel Castanyer d'en Cuc fins a la cua de l'embassament. Aprofitant que en Ferran carrega aigua a la font honònima, la resta de supervivents marxen però en direcció contraria. Es feia tard i calia anar a dinar. Però on era en Ferran? Havia desaparegut. Ha tingut un accident? De cop s'escolta una veu que prové de l'altre banda de l'embassament. Era en Ferran que havia fet la darrera pujada. El molt cabró s'havia quedat sol. Però millor que ho expliqui ell.

Hola sóc en Ferran, possiblement l'home més odiat. Després de carregar aigua a la font, vaig baixar el més ràpidament possible per tal d'agafar als que quedàvem. Quan vaig arribar a la cua de l'embassament no hi havia ningú. On eren? Ingenu de mi pensava que haurien pujat cap a la masia de Vallfornés, tal com havíem quedat. Com era conscient que eren uns enormes baixadors i que m'havien tret distància, vaig accelerar el ritme. Pujava i pujava i no apareixia ningú. Em trobava a l'altre banda de l'embassament quan vaig veure, al fons de la vall, als meus amics (o potser enemics?) Que collons fèien allà baix? Amb xiclets que retumbaven per tota la vall, vaig entendre que em deixaven abandonat a la meva sort. Venjança? Jo ho atribueixo al cansament. Em quedava poc per arribar a dalt. Em sentia fort i vaig accelerar amb intenció d'agafar-los a la carretera que uneix Cànoves amb Vilamajor. Vaig desfondar-me però em va ser impossible. Al pàrquing vaig trobar-me al Joan i m'ho va explicar tot. Total,l'únic que ha fet el senzillet circuit de les tres valls ha estat el Ferran. Han estat 58 quilòmetres i 2362 metres de desnivell. Estic orgullós.



Si vols més informació clica AQUÍ on podràs veure la ruta en 3D.